Article publicat a l'"Hora Nova" sobre la participació de l'IB Alexandre Deulofeu en "El Joc del Mil.lenari"

El Joc del Mil.lenari ajunta la història amb la informàtica - 1990

Silvestre Oliveras y Jordi Lagares al Punt diari

Silveste Oliveras y Jordi Lagares

Un agent de vendes i un professor que fan córrer la mainada de Besalú pels carrers del poble i pel bosc

Al recoger el petate

El sábado 26 de setiembre de 1986 cogía un tren con destino Camposoto, Sant Fernándo, Cádiz, para realizar la instrucción del servicio militar.

El miércoles 19 de noviembre por la noche desembarcamos en Melilla. Hasta setiembre del año siguiente.

Pasaron muchas cosas, también pude escuchar una canción que me hizo llorar. Se llamaba "Al recoger el petate". La he buscado por internet, donde se halla todo y no la hallé. Hoy, cuando escribo esto, he recordado que escribí la letra en una libreta. La letra es la que sigue, si alguien conoce más cosas sobre la canción le agradecería me lo hiciera llegar.

Al recoger el petate me eché a llorar.
Me eche a llorar al recoger el petate
y me di cuenta que me iba
me esperaban doce meses en la tierra de Melilla.
En la tierra de Melilla, atrás quedaba mi pueblo,
atrás quedó mi Sevilla.
Atrás quedaba mi gente que era lo que más quería.

Yo me marché y en el cielo pude ver,
en el cielo pude ver que las estrellas decían,
no tardes mucho en volver.

Como lloraba mi novia, en la estación,
en la estación, como lloraba mi novia
al entregarle mi foto, cuando el tren se alejaba,
cuando marchaba yo solo,
cuando marchaba yo solo y yo apretando los puños
y yo apretando los dientes, aunque los hombres no lloran
yo no pude contenerme.

Yo me marché y en sus ojos pude ver,
y en sus ojos pude ver que sus pupilas decían:
no tardes mucho en volver.

Una carta a yo leía con emoción,
con emoción, una carta a yo leía
el pulso me temblaba, cuando me dijo mi madre:
Te echamos de menos en casa, te echamos de menos en casa.
Apreté entre mis brazos, al corazón la llevé,
como se quiere a una madre, cuando no la puedes ver.

Yo me marché y en su carta pude ver,
y en su carta pude ver las ganas que ella tenía
de poder verme otra vez.

Después de un año en Melilla, vuelvo a mi hogar,
vuelvo a mi hogar después de un año en Melilla
de pena y de sufrimiento voy a volver a mi tierra.
Ara muy cerca la siento, ara muy cerca la siento.
Ya voy entrando en mi pueblo, las lágrimas se derraman.
Ya puedo ver a mi gente, puedo besarles la cara.

Yo me marché y tienes que comprender
y tienes que comprender que yo me voy de Melilla
y ya no pienso volver.

Si quereis escuchar la canción:

Cuando estaba en Melilla consegui una grabación en un casette de dicha canción. No sé de donde la conseguí ni quién cantaba dicha canción. No la he encontrado en Internet. Consegui rescatar el casette de no sé donde y estaba un poco hecho polvo. Consegui un reproductor de casettes, y lo digitalizé. Me he atrevido a subirlo a Internet. Si alguien tiene algún derecho sobre esta canción y considera que no puedo hacerlo le agradecería me lo hiciera saber y la descolgaría de Internet, pero me ha hecho mucha ilusión poder rescatarla para los que sintieron la emoción que yo sentí cuando la escuché por vez primera. Muchas gracias a los que la compusieron y a los que la interpretaron.

Per damunt de les veus

Aquesta entrada no sé si té a veure amb ordinadors, matemàtiques o fressa. O potser sí.

L'any 1986 el meu germà, en Pia, va comprar-se un ATARI ST. Va ser el primer ordinador que va entrar a casa, amb el permís de la calculadora Texas Instruments. De fet el meu primer ordinador va haver d'esperar fins l'any 1992. Va ser un ordinador postolímpic.

Doncs aquest any 1986 vaig aprovar les "opos" de "profe" de batxilerat i el regal que me vaig fer per celebrar-ho va ser una càmera de video Sony video 8 AF.

El dissabte 27 de setembre de 1986 jo anava en tren "rumb" a Cadis, cap a Campo Soto "matadero de reclutas" y a Besalú era festa Major. A la tarda, a l'envelat, van fer una obra de teatre, "Jocs Florals" i pel mig hi sortia una nova coral que venia a competir amb els "famosos Veus de Besalú".

El càmera era en meu germà. El resultat va ser aquest:

Accident a Rocapastora

Rocapastora es un penya segat que es troba a la part sud est de la muntanya de la Mare de Déu del Mont.

Era una tarda soleiada i freda d'un dissabte 18 de febrer de l'any 1978. Dos germans i dos amics es proposaven de passar una tarda fent esport en la muntanya de la Mare de Déu del Mont. Tot i que cap de les dues colles no es coneixien les circunstàncies van fer que es trobéssin per primer i únic cop a les seves vides.

En Pia i en Jordi preparaven les seves Sherpes, motos de trial Bultaco, per fer una pujada a la muntanya pel tradicional camí de can Oliveres. Una trialera d'uns dos quilòmetres i mig de llargada que arriba sota el cingle de Rocapastora. A partir d'allà queden uns 3 quilòmetres fins arribar al cim de la muntanya amb el premi de tenir unes vistes de la província de Girona més que espectaculars.

En Joan i en Tomàs havien previst una pujada amb cotxe fins dalt del Mont per disfrutar d'una baixada impressionant amb ala delta.

Els dos motards havien passat pel poble de Beuda cap a can Oliveres per enfilar el corriol de 2'5 Km que guanya un desnivell d'uns 400 metres. El tub, les esses de bugatti de baix, el "paso de la muerte" (al ser un lloc un pel perillós els dos germans s'havien ajudat no fos cas que algú prengués mal), Salve Regina. Quan arrivaren a les esses de Bugatti de dalt, de cop, mirant al cel, veieren una ala delta volant amb moviments magestuosos.

En Jordi digué a en Pia, -ràpid pujem fins dalt a veure si podem conèixer aquesta gent-. Es van donar pressa fins arribar a l'últim tram de la trialera. Aquest lloc té una dificultat alta, la qual cosa fa que els trialers es parin abans d'afrontar-la. En Pia i en Jordi estaven estudiant com atacar la difícil pujada, quan de cop van sentir com un tret d'escopeta i un crit esgarrifós d'una persona aterrida. Van aixecar el cap i van veure l'ala delta "empotrada" al mig del cingle de Rocapastora, uns 200 metres més enlaire del lloc on es trovaben ells.

En Jordi li va dir a en Pia -pugem no fos cas que encara estigués viu, malferit al peu de la cinglera-, tot i que els seu cervell li deia, baixem de la muntanya i anem cap a casa. Van fer l'últim tros prement tots dos la Sherpa T 250 d'en Jordi. A l'arribar al camí que puja de can Vilà, on es veu imponent tota la cinglera, van veure una altra ala delta volant que cridava i des del bell mig de la pared una veu va contestar.

Una persona havia quedat penjada d'un solitari arbre que estava enganxat a la pedra i de moment estava viu.

En Joan, que era l'altre pilot d'ala delta, es va dirigir a una zona de la muntanya un xic planera, que es on hi ha el monestir de Sous. Va apuntar el morro de l'alta a un arbre i va aterrar allà. No es va fer mal. En Pia va agafar la moto i va anar fins allà i el va conduir fins a la base de la cinglera. Allà es van reunir en Pia, en Jordi i en Joan. Mitjançant crits es van poder comunicar amb en Tomàs, que així es deia el pilot de l'ala delta, que s'havia estavellat.

Aviat van arribar la Sussy i la Cati, dues noies que havien acompanyat als dos pilots per baixar-los el cotxe al peu de la muntanya i així recollir-los a ells i a les ales.

No era una època de mòbils ni helicòpters. Es va decidir que en Pia baixaria fins on era la seva moto Sherpa. El lloc on es trobava, era al principi on s'enfila l'últim tram de la trialera que pujava des de can Oliveras. El pla era arribar a Besalú i posar-se en contacte amb membres del Centre Excursionista de Besalú per si podien ajudar a solucionar la situació en que es trobava en Tomàs.

Les noies van portar del seu cotxe unes mantes i una mica de menjar. En Joan i en Jordi van pujar pel camí que va a la font de Rocapastora i d'alli van aprofitar els arbres i les herbes per enfilar-se a través de la cinglera fins arribar al lloc més proper d'on es trobava en Tomàs.

Van poder arribar fins a un lloc que estava més amunt d'on es trobava en Tomàs i a la seva dreta. De fet no el podien veure, però sí que el podien sentir i escoltar. Quan van arribar, es va sentir un to en la seva veu entre la esperança i la desesperació. -Joan que em moro- van ser unes paraules que van trencar la respiració als dos escaladors. 

Fent servir una corda no sé sap si la manta i el menjar van arribar al seu destí i si en Joan va poder abrigar-se i menjar una mica. Pel que es va saber després, l'ala es va quedar penjada en un sortint de la cinglera molt més amunt d'on es trobaven tots tres i al caure en Tomàs va ser abraçat per l'únic arbre que quedava en aquell lloc de la cinglera.

Les hores van anar passant en aquell lloc on tres persones estaven penjades, l´únic servei que en Joan i en Jordi podien oferir a en Tomàs era companyia, ajudar-lo a no caure en la desesperació i tractar de mantenir la esperança que vingués algú capaç de treure'l d'aquella situació.

A vegades les paraules que sortien de la boca d'en Tomàs eren una mica més animades el que feia pensar que pot ser estava més collat del que es podia pensar.

En Joan va explicar a en Jordi que eren instructors de parapent i que no entenia com s'havia encastat contra la pared ja que el vent quan xoca amb una pared el que fa és un corrent ascendent, que fa, ho hauria de fer, pujar a l'ala. Era una època que aquells vols a vela tot just començaven a ser possible. En algun moment de distensió en Joan li va comentar a en Jordi una qüestió, -com pot ser possible que l'home arribés primer a la lluna (any 69, feia un 9 anys) que, que sabés volar amb ala delta?- També va comentar que els pilots d'Iberia (en aquell temps probablement no hi havia gaire més gent que volés) es tornaven bojos per volar en ala delta.

Era negra nit quan va començar a arribar cotxes a sota de la cinglera. Va pujar un escalador del Centre Excursionista de Banyoles, també es deia Jordi. En Jordi va baixar, no se sap massa com, i es va trobar amb molta gent. Hi havia moltes persones del Centre Excursionista de Besalú, Guàrdia Civil, etc. Es va instal·lar uns potents focus per ajudar en l'operació.

La primera idea va ser pujar-lo fins dalt de la cinglera i en Jordi amb gent del Centre Excursionista de Besalú van donar la volta a la cinglera i van arribar a la part de dalt de la mateixa. Feia poc que havia nevat i encara s'hi veien petites congestes de neu. Un cop varen ser a dalt, van descobrir que s'havia canviat el pla. L'escalador va aconseguir arribar on era en Tomàs i va descobrir que estava damunt de l'arbre penjat de la pared com si estigués ajagut en un llit. Aprofitant el mateix arnés de l'ala, li va estacar una corda i el van baixar penjat d'un fil. A sota l'esperaven els braços d'una "torre", d'en Joan, que el van subjectar amb força per donar-li seguretat en l'últim tram d'un inacabable viatge descendent, terrible per a qualsevol.

Ràpidament el van pujar a un cotxe i se'l van emportar. Els que estaven a dalt van fer mans i mànigues per despenjar l'ala i no hi va haver maneres de què caigués. L'endemà quan va sortir el sol des de Besalú ja no es veia l'ala. El que no havia pogut fer uns quant braços ho va aconseguir un xic de vent.

En Pia i en Jordi mai més van saber res d'en Joan i d'en Tomàs.